dijous, 4 de juny de 2015

EL MITE D'ARGOS


Juno, germana i esposa de Júpiter, va començar a buscar el seu marit, i quedà sorpresa en veure que hi havia uns núvols enmig d'un dia ben brillant. Com que ja coneixia les infidelitats del seu marit, va ordenar als núvols que els retiressin. En adonar-se, Júpiter va canviar l’aspecte de la filla d’Ínac i la convertí en una vedella.
Juno quedà molt sorpresa en veure aquell animal, i demanà explicacions al seu marit. Com que no va quedar suficientment convençuda de les explicacions de Júpiter, va demanar que la vedella li fos lliurada. Per tal que la seva dona no sospités gaire, va accedir a la petició de la seva esposa.
Quan la deesa va estar en possessió de la seva rival, va entregar-la a Argos perquè la custodiés.

Argos era una criatura monstruosa. Tenia el cap envoltat de cent ulls, que descansaven de dos en dos, de tal manera que quan uns descansaven, els altres feien guàrdia.
Durant el dia, la vedella podia pasturar, però a la nit Argos li posava una cadena al voltant del seu coll.
Un dia en apropar-se a les riberes on solia jugar, es trobà amb el seu pare, Ìnac. Aquest va rebre l’animal carinyosament sense saber de qui es tractava. Llavors, la dolguda filla, va traçar amb la pota, damunt la pols, la trista notícia de la seva transformació. El pare va quedar dolgut i trist.
En aquell moment Argos arrancà la filla dels braços del seu pare i l’arrossegà cap a unes pastures ben allunyades.
Júipiter no va poder suportar més la desgràcia que havia provocat a la seva estimada i va ordenar al seu fill, Mercuri, donar mort a Argos.
Gràcies a la seva vara, aconseguí fer adormir a la criatura i finalment el decapità.


(Laura Bejarano, Aina Moreno i Guillem Turon- 4t d'ESO)





("Juno i Argos", Pedro Pablo Rubens. Colonia, Wallrof-Richrtz Museum)



("Murcuri i Argos", Pedro Pablo Rubens. Museo de Bellas Artes, Bruselas)



("Juno descobreix a Júpiter amb Ió")


("Mercuri i Argos", Pedro Pablo Rubens. Museo del Prado)



("Juno i Júpiter", Galvin Hamilton)


dijous, 28 de maig de 2015

DAFNE I APOL·LO ♥


Tot  va començar quan Apol·lo, després d'haver vençut una serp, es va topar amb Cupido, fill de Venus. Deli* va menys prear a Cupido per ser tant sols un nen amb un arc d'home. Això va crear l'ira de Cupido fent que en el cim ombrívol de Parnàs, llancés una fletxa daurada i de punta afilada, que era la que produïa l'amor, i una fletxa de plom que feia fugir l'amor. Aquesta última va ser clavada a Dafne i per això va rebutjar qualsevol amor, i s'amagava als boscos. 
Peneu, el pare de Dafne, volia un gendre per tenir néts i encara que Dafne li demanà la virginitat perpètua, finalment no li va concedir  per la seva bellesa. 
Febos*, amb els afectes de la fletxa va perseguir a Dafne , suplicant-li el seu amor, però ella fuig corrents.
Dafne cansada pel seu esforç, va demanar a les aigües de Peneu que l'ajudessin transformant-la, per no ser tant desitjada, en  un llorer.  
Peà* ja que no podia tenir-la com esposa va decidir tenir-la com a arbre que adornaria els seus cabells i seria la guardiana de les portes d'August.  


* Sobrenoms d'Apol·lo.

 (Apol·lo i Dafne, 
 Benedetto Luti
Palau de l'Aigua (Pałac Na Wyspie),Varsòvia)





dimarts, 11 de febrer de 2014

Circo Máximo


Hola, em dic Marc Larraz de 4t d'ESO "A". A continuació us parlaré sobre l'obra Circo Máximo de Santiago Posteguillo. He arribat a conèixer aquest llibre gràcies a la recomanació que la Gemma ens va fer a classe. Volia que ens interesséssim més en com vivia la gent, els esclaus, emperadors... i com era l'època en la que l'emperador Marcus Ulpius Traianus governava. 
El llibre, com he comentat anteriorment, tracta sobre l'emperador Traianus i, paral·lelament, ens narra històries que es van enllaçant unes amb les altres. Algunes d'aquestes serien: el crimen incesti (un dels pitjors crims i dels més castigats) que consistia en mantenir relacions amb un home tot i ser serva de Vesta i haver jurat no tenir-les, un àuria i les seves curses a cavall, com uns profetes intenten combatre l'"Anticrist", la vida dels dacis (un poble fronterís amb Roma) i les seves batalles...
Finalment dir-vos que us recomano el llibre, ja que, es molt interessant i entretingut i, contínuament, deixa el capítol en el moment més emocionant i això provoca un gran interès per saber com acaba. 


Santiago Posteguillo, autor de Circo Máximo




dimecres, 5 de juny de 2013

Les Mènades

(Il·lustració d'Orfeu)

El cantaire de Tràcia, Orfeu, atreia amb la música de la seva lira els arbres, als animals salvatges i fins i tot les pedres. Un dia estava tocant les seves cançons i el van veure des d'un turó les dones dels cícons, fora de sí, un d'elles cridà:
- Mireu, mireu l'home que ens menysprea.
I va donar un cop a la boca del cantaire fill d'Apol·lo amb la seva vara coberta de fulles. Una altra li va llençar una pedra. Embogides van intensificar els seus atacs. La música del cantat hauría calmat aquelles dones però amb la cridòria la lira no se sentia. Les dones van acabar amb un munt de serps, ocells i bèsties salvatges que estaven embadalits per la música d'Orfeu. 
Desprès, van tornar a dirigir els seus atacs al cantor. Van agafar les eines de camp d'uns pastors que van marxar espantats per la ferotgia de les dones i les van deixar abandonades. Els arbres, en senyal de dol, van perdre les fulles i els rius van créixer per causa de les seves pròpies llàgrimes. Els membres d'Orfeu van ser escampats mentre que el seu cap i la lira van ser llençats al riu traci Hebre. Una serp es llença sobre el cap a les costes de Metimna al nord de l'illa de Lesbos i Apol·lo la va convertir en pedra.
L'espectre d'Orfeu va anar sota terra fins que va trobar Eurídice a qui ja pot mirar sense perill de perdre-la.
Bacus, trist per haver perdut el seu cantor va fer penetrar els dists dels peus de les dones tràcies i les va convertir en arrels i poc a poc es van anar convertint en arbres.

(Mosaic, Orfeu amb els animals embadalits)

(Orfeu perseguit per les mènades)

(Les mènades assassinant Orfeu)


(El cap i el cos d'Orfeu)

(Mapa de Grècia)


Filèmon i Baucis

Un dia Júpiter i Mercuri van baixar de l'Olimp amb forma humana. Van anar a Frígia i van començar a trucar de porta en porta demanant hospitalitat. Ningú no els hi oferia, excepte una parella de vellets que vivien en una cabana amb el sostre de palla. El nom d'aquests era: Filèmon i Baucis. Vivien en aquella casa des de joves.
L'ancià Filèmon els va convidar a descansar i va estovar el matalàs posant-hi la roba de les festes, la vella, en canvi, va bufar les cendres per tornar-hi a fer foc, va posar aigua a bullir i va fer sopa. 
Mentre l'aigua bullia, els dos vellets van rentar els peus dels seus hostes. Quan van acabar de dinar els déus van demanar als ancians que els seguissin fins al cim de la muntanya. Allà, la parella va adonar-se que tot el poble havia estat convertit en un gran llac, excepte casa seva que va ser convertida en un temple. Júpiter va concedir-los un desig i aquests demanaren ser convertits en sacerdots per poder tenir cura del temple. Anys més tard, els va arribar el seu traspàs; Baucis i Filèmon es convertiren en arbres a les escales del temple.Encara avui dia hi ha dos troncs molt junts: una alzina i un til·ler.

(Júpiter i Mercuri a casa de Filèmon i Baucis)

(Gravat de Filèmon i Baucis convertint-se en arbres)

( Til·ler)

(Alzina)

diumenge, 2 de juny de 2013

Nis i Escil·la

Nis, rei de Mègara i pare d'Escil·la, solia pujar una torre reial on Apol·lo diposità la seva lira d'or. En temps de pau, Nis feia ressonar el mur de la torre colpejant-la i durant la guerra anava a veure els combats. Escil·la, que els veia tots, es va enamorar de Minos, fill d'Europa. No obstant això, Minos era l'enemic del seu pare.
Disposada a fer qualsevol bogeria pel seu estimat, una nit entrà a l'estança del seu pare i li tallà els cabells, que tenien poders. Enmig de la guerra, Escil·la buscà a Minos i li oferí la seva pàtria per tal de que ell fos seu. Minos agafà el regal, però enfurismat per la traició d' Escil·la la maleí.
Escil·la en veure que Minos l'abandonava li demanà al seu pare, Nis, que la castigués. I aquest es va abraonar  sobre ella i la convertí en ocell, concretament en un ciris. 

  
(Mégara, Grècia) 

(Gravat de Nicolas-André Monsiau)

Acteó

Un matí, Acteó anà a caçar junt amb els seus companys, però feia tanta calor que tots van decidir ajornar la cacera per al dia següent.
Es van endinsar en un bosc, densament poblat de pins i xiprers, consagrat a Diana.  Caminant per aquest bosc escoltà el soroll d'una font, on anava a relaxar-se la deessa. Acteó entrà a la gruta i les nimfes, en veure’l, començaren a xisclar i envoltaren a Diana per tal de cobrir-la ja que era nua. No obstant això,  Acteó la va veure despullada.
Diana plena de fúria va fer néixer al cap d’Actéo una cornamenta de cérvol, li allargà el coll i les orelles se li començaren a posar en punta. Actéo fugí ràpidament. En observar el seu aspecte, va veure els gossos amb els que anava a caçar. Aquests es van abraonar sobre ell i el van esquarterar. Acteó morí víctima de les ferides de la seva gossada. 

(Diana i Acteó, Pietro Liberi)