diumenge, 26 de maig de 2013

Leucòtoe i Clítie (Hèl·lios)



(Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios
Antoine Boizot ,1702-1783)
Venus havia tingut afers amorosos amb Mart, i el Sol ( Hèl·lios)  li ho havia confessat a Vulcà, el seu marit. Per tant, Venus vol venjança, i decideix fer que el sòl s'enamori de la bella Leucòtoe. Així doncs, per tal de poder contemplar a la seva estimada, de vegades, surt abans o allarga les hores d'hivern.

Una nit, entra a la cambra de Leucòtoe, prenent la forma de la seva mare, Eurínome. Demana que les deixin soles, i li revela el seu amor. Ella s'espanta, i pateix la violència del déu.

La seva germana Clítie, que estava boja d'amor pel Sol, la delata al seu pare. Aquest enterra viva la seva filla com a càstig. El Sol, amb els seus raigs, intenta treure'n la sorra, però és massa tard. Així doncs, vessa nèctar al seu cos i aquest es desfà, sorgint una tija d'encens. 
El Sol no vol saber res de Clítie. Aquesta va estar nou dies asseguda a Terra, mirant el sol. Va quedar clavada a la terra, i es transformà en heliotropi. 
Heliotropium arborescens
Un heliotropi

Aglaure


Mercuri, volava pels voltants d' Atenes. Era el dia en què les noies portaven ofrenes sagrades a la deessa Atena. Quan Mercuri les va veure, va començar a fer voltes en cercle per damunt del lloc del sacrifici. Herse superava en bellesa a totes les altres donzelles. En veure-la, el déu va quedar bocabadat i es va dirigir a terra sense transformar-se.
Va anar a casa de Cècrops i Aglaure en veure'l li va preguntar què volia i Mercuri va contestar que s'havia enamorat de la seva germana Herse. Després, li va demanar ajuda per fer possible el seu amor i Aglaure li va dir que sí a canvi d'or.
Minerva, des del cel va mirar la noia i va sospirar molt fort. La deessa es va dirigir a l'estatge de l'Enveja. Va arribar i va picar a la porta amb la punta de la llança. L'Enveja es va aixecar de terra i tot seguit Atena li va dir que infectés a Aglaure amb el seu verí. L'Enveja va agafar el seu bastó, es va dirigir a casa de Cèrcrops i va entrar a l'habitació d'Aglaure. Li va tocar el pit amb la mà i li va omplir el cor d'espines, li exhalà el seu alè i li escampà verí pels pulmons. Li va posar davant una imatge de la seva germana, del bell déu i també la felicitat del seu matrimoni. Irritada per aquestes visions, Aglaure gemegava i es consumia dia i nit. Finalment, va decidir asseure's davant de la porta i no deixar passar al jove de peus alats. Mercuri va agafar el caduceu diví i va obrir les portes. Aglaure es va voler aixecar però ja no podia, se li anava propagant la malaltia. El seu coll ja era de pedra i el seu rostre també. Era una estàtua sense vida i els seus mals sentiments l'havien ennegrida.

(Mercuri i Aglaure, Luigi Ademollo)


(Aglaure es transforma en pedra)


Egèria


El rei Numa estava casat amb la nimfa Egèria, una de les Camenes, i per inspiració d'aquestes va ensenyar al poble romà els rituals dels sacrificis i els va acostumar a la pau. Va morir de vell i tant les dones com el poble romà van lamentar-se de la seva mort.
Egèria va abandonar la ciutat i es va refugiar en el bosc de la vall d'Arícia, al Laci. Allà no parava de plorar la pèrdua del seu marit, i les nimfes del bosc intentaven consolar-la.  
Hipòlit, fill de Teseu li deia sovint que deixés de queixar-se i que observés les desgràcies dels altres i potser hi trobaria consol. Aquest li va explicar un dia la història de com va morir. Li explicà que en morir el van restituir unes herbes de Peó, i Diana li augmentà els anys. El portà al bosc d'Arícia i li va dir que d'ara endavant es diria Virbi. 
La història d'Hipòlit no va alleujar el dolor d'Egèria, i finalment Diana, commoguda per l'amor que sentia per ella, va transformar el seu cos en una font d'aigües glaçades.

(Escultura d'Egèria, Laberint d'Horta)

(Mapa de la situació del Laci)


(La mort d'Hipòlit, de Lawrence Alma-Tadema, 1836–1912)

dilluns, 20 de maig de 2013

Els grecs a Àulida

Paris va raptar a Hèlena, esposa del rei Menelau d'Esparta, i la va portar a Troia. Vaixells grecs seguien a Paris per tal de recuperar a Hèlena. Una ventada va fer que la mar es tornés perillosa i va retenir la nau grega a Àulida, a l'illa d' Eubea. Llavors mentre preparaven alguna cosa en contra de Júpiter, una serp blavosa estava allà, enroscada en l'arbre. I en aquell precís moment hi havia una família d'ocellets amb la seva mare i de sobte aquesta se'ls va cruspir 
Tothom va quedar sorprès, però l'endeví Calcant, fill de Tèstor, va dir que allò era un senyal per voluntat de Júpiter i pronosticava que guanyarien, però que trigarien nou anys en conquerir Troia. Finalment, la serp que seguia en les branques verdes del plàtan, va convertir-se en pedra, conservant la forma de serp.


(Paris rapta a Hèlena, esposa del rei Menelau d'Esparta)


(mapa d'Esparta)

Níobe

Níobe, casada amb Amfion, del que més se sentia orgullosa era dels seus fills. Era la mare mé feliç del món. Un dia Manto, filla de Tirèsias, va proclamar pel mig dels carrers que totes les dones amb els cabells cenyits de llorer anessin a pregar devotament i a oferir encens a Latona i als seus fills, Apol·lo i Diana. Totes les tebanes obeeixen i de sobte arribà Níobe, ben vestida i reclama ser venerada com a ésser diví, ja que el seu pare va ser Tàntal, l'únic a qui va ser permès de seure a la taula dels déus, i la seva mare, Dione, germana de les Plèiades; i perquè els seus avis són l'elevat Atlas i Júpiter. Ella és enormement rica i extraordinàriament bella, i a més és mare de set filles i set fills. En canvi, Latona, és filla d'en Ceu (un Tità) i només té dos bessons i a més no té terra per infantar-los.
Llavorse Latona anima a les tabanes a anar-se'n sense acabar els sacrificis. Ella s'indigna i des del cim del mon Cint els hi diu als seus fills que no deixarà que cap deessa li passi per sobre i aleshores demana ajut als seus fills per tal de què Níobe no la tragués dels seus altars on ha estat tant de temps venerada. Apol·lo i Diana van lliscar pels aires i, amagats en un núvol, van arribar a Tebes. Un dels fills de Níobe va rebre una fletxa enmig del pit. 
Una sageta va tocar Sípil i així els bessons van acabar amb els fills mascles de Níobe. Amfíon es va travessar el cor amb un punyal en assabentar-se. Níobe es deixà caure damunt els cossos i els besa, ella  es va retre davant de Latona i finalment els bessons també van matar a les set filles. Finalment, Níobe se sentà al voltant de tots els seus fills i el seu marit i ella es comencen a transformar en pedra, i després serà transportada per un fort remolí de vent a Lídia, on avui dia el marbre plora.

( L'assassinat dels fills de Níobe per Apol·lo i Diana, Pierre-Charles Jombert)

El llop de Peleu

Peleu, fill d’Èac i nét de Júpiter, volia casar-se amb Tetis, deessa de les aigües. Aquesta el negava i canviava de forma. Llavors, Peleu va pregar als déus, fins que l’endeví Proteu li respongué que havia de seguir-la fins a la seva cova, i quan estigués ben adormida, lligar-la i esperar a que tingués la seva forma real. Peleu acompleix el que li diuen i la fa seva deixant-la embarassada.
Peleu havia estat expulsat de la casa paterna per l’assassinat de Focos, així que va marxar fins a Traquis, on va deixar els seus ramats, i amb altres companys va anar a buscar allotjament. Van entrar a la cort de Ceix, fill de Lucífer i explicà qui era ocultant el seu crim. Ceix els allotjà amb hospitalitat.
Tot seguit, arribà corrents el guardià del ramat explicant que un llop s’havia menjat a tots els animals i que havien mort molts dels homes que ho havien intentat impedir. Peleu va pensar que havia estat Psàmate amb el fi de revenjar-se per la mort de Focos. Tots els homes es van armar i van anar a cercar-lo. Peleu pujà a una torre on veié tots els animals a la platja i va pregar a Psàmatre, amb l'ajuda de Tetis, que acabés amb la seva còlera. Peleu va aconseguir el seu perdó, però el llop encara seguia amb la seva fúria i Tetis el convertí en una estàtua de marbre.
Peleu finalment va ser exiliat de Traquis i anà a Magnèsia on Acast el va purificar del seu crim.


("El casament de Tetis i Peleu"  Joachim Wtewael, 1612)

Dríope i Lotis

Dríope era germanastra d'Íole, aquesta després de casar-se amb Andrèmon va ser violada pel déu Apol·lo.
Un dia, Dríope va anar a un llac per portar corones a les nimfes. Portava un nen que ella nodria amb la seva llet temperada.
Dríope va agafar algunes flors anomenades lotus per entretenir el seu fillet. De sobte, de les flors van caure unes gotes de sang. Va resultar que la nimfa Lotis s'havia transformat en aquesta planta.
Dríope volia tornar enrere, però els peus li havien quedat clavats al terra. Des de sota li creixia una escorça, les mans se li omplien de fulles, i aquestes li tapaven el cap.
Llavors, arribaren Andrèmon i el seu pare i es posen a besar la fusta. Només li quedava el rostre sense cobrir.
Els va demanar que no permetessin que cap podall la ferís. Durant molt de temps les branques encara conservaren la calor del seu cos.
(Dríope transformant-se en arbre, de Thomas Bulfinch ,1796-1867).

Les filles de Mínias



Les tebanes, habitants de Tebes, oferien encens a Bacus i celebraven els nous ritus del déu. Les filles de Mínias restaven a casa explicant-se històries. 




Alcínoe explica la història de Píram i Tísbe, dos joves que estaven enamorats però els seus pares els van prohibir trobar-se. Una nit, van decidir escapar-se i trobar-se al sepulcre de Ninus. Per un malentès, Píram va pensar que la seva estimada havia estat devorada per una fera salvatge i, desesperat per la seva mort, es va enfonsar en el ventre l’espasa. Tisbe, en adonar-se del que havia passat, va fer el mateix que Píram.


(Píram i Tisbe, Andreas Nesselthaler)

Leucànoe explica la història dels amors del Sol. Aquest va ser el primer en veure els adulteris de Venus amb Mart i ho va fer saber al déu Hefest, espòs de Venus, el qual va col·locar una trampa al llit dels amants per tal d'enxampar-los.
 

(La fragua de Vulcano, 1630. Diego Velázquez)


Alcítoe explica la història de l’amor no correspost que va sentir la ninfa Sàlmacis per Hermafrodit, el fill d’Hefest i Afrodita. 
Sàlmacis va suplicar als déus que el seu cos i el del seu estimat es fusionessin en un de sol. Hermafrodit, en veure que les aigües l’havien convertit en un androgin, va demanar als seus pares que tothom que es banyés en aquesta font, sortís mig home i perdés la fortalesa.   


(La metamorfosis d’ Hermafrodit i Sàlmacis, Jan Gossaert)

Finalment, les filles de Mínies acaben els seus relats, i són convertides en ratapinyades. Aleshores, a Tebes es reconeix la divinitat de Bacus.